Into the wild i l’estat de natura de Rousseau

La pel·lícula Into the wild¹, dirigida per Sean Penn, adapta el llibre homònim de Jon Krakauer. Explica la història, basada en fets reals, de Christopher McCandless, un adolescent nord-americà que trenca amb tots els vincles familiars i socials per viatjar en solitari pel país i acabar vivint en un autobús abandonat a Alaska, abans de morir-hi per causes no aclarides². La pel·lícula intercala la seva vida a Alaska amb moments familiars, així com experiències que viu mentre viatja. Hi ha, però, una linearitat narrativa ja que la pel·lícula es divideix en cinc blocs: naixement, adolescència, edat adulta, família i saviesa.

Chris és un estudiant brillant, intel·ligent, fill d’una família benestant però que no es sent partícip d’aquesta societat en la qual ha crescut. De petit va patir un trauma al descobrir que el seu pare estava casat amb algú altre mentre vivia amb ells, en un ambient violent i abusiu. Veu la seva infantesa com una ficció, un assassinat de la veritat. És per la seva germana que coneixem aquests detalls i el percebem com algú amb un estricte codi moral, que no encaixa en un món on lleis i obligacions ens oprimeixen i els excessos materials ens allunyen de la veritat. Chris fuig de la civilització influenciat per lectures de London, Tolstoi i Thoreau que comparteixen una proposta de retorn a la natura per aïllar-se dels mals de la societat.

Podríem interpretar el seu viatge com un retorn a l’estat de natura proposat per Rousseau (2022a), crític amb la concepció moderna il·lustrada que el progrés de la humanitat requereix del cultiu de les ciències i les arts; de fet, veu aquest suposat progrés com un regrés respecte l’estat de natura. Lluny de millorar moralment a la societat, el progrés l’ha corrompuda; les aparences i l’ostentació han acabat amb les virtuts morals i l’educaciófracassa en fer ciutadans compromesos amb els seus deures³ (Rousseau, 2022b). L’ estat de natura ha estat pensat per altres filòsofs com Hobbes (2022),  que coincideix amb Rousseau en que l’home neix lliure, però en difereix quan el suposa egoista i violent. Kant (2007) imagina un estat de natura dominat per l’instint però on, gràcies a una predisposició natural a la llibertat i mitjançant la raó, l’home transita cap a la perfecció, el fi darrer de la natura. En termes de llibertat, Rousseau i la pel·lícula es centren en la llibertat individual; Kant (1994), en canvi, sembla valorar-la a nivell d’espècie, ja que malgrat que l’individu perd quelcom amb la llibertat que el fa mirar només per ell, per a la natura, que mira per l’espècie, és un guany (Kant, 2007, p.169). Kant reconeix aquest trànsit de l’instint al domini de la raó exercida en llibertat com l’inici de la desigualtat però, a diferència de Rousseau, no la fa només font de tot mal sinó també de tot el bé amb l’adveniment d’una justícia pública i una constitució civil⁴.

A diferència de Rousseau, Kant (1994) no planteja cap retorn a l’estat de natura, primer perquè seria contrari a les intencions de la naturalesa⁵; i segon, perquè la perfecció moral no s’ha de buscar en l’estat salvatge sinó en un futur encara per venir⁶. Ara bé, fins a quin punt aquest viatge és un retorn a l’estat de natura? Quins paral·lelismes podem traçar entre Chris i el bon salvatge? Rousseau planteja l’estat de natura com un marc teòric per entendre l’home i la societat del seu temps⁷. Un estat de natura de vida senzilla i solitària, on l’home només té el seu cos com a instrument, no necessita de la tècnica, que el debilita, i no tem a les malalties tant com l’home modern, per a qui les desigualtats fan que tant els excessos com la manca afectin la seva salut (Rousseau, 2022a). Chris fuig d’una societat plena de desigualtats on els diners tornen a la gent cautelosa i la raó destrueix la possibilitat de la vida, tot perseguint la màxima de Thoreau: “més que diners, amor i fama doneu-me la veritat”. Es desfà dels béns que l’encadenen i que només serveixen per “comprar una tranquil·litat ideal al preu d’una felicitat real” (Rousseau, 2022a, p.110).

Aquesta renúncia s’adiu amb el plantejament de Rousseau, qui veu la propietat privada com un dels factors que han viciat a la societat moderna: “el primero al que, tras haber cercado un terreno, se le ocurrió decir esto es mío y encontró personas lo bastante simples para creerle fue el verdadero fundador de la sociedad civil” (Rousseau, 2022a, p.161). Societat civil, però, que apareix després d’un procés iniciat amb l’estat de natura tot passant per diferents fases on l’home s’agrupa primer en petites comunitats on germina l’ociositat i l’afany per comoditats no bàsiques que a la llarga serà font de mals⁸, i on, per Rousseau, apareix la desigualtat⁹.

Dit això, cal plantejar-se si la renúncia de Chris “de totes aquelles inutilitats que nosaltres creiem tan necessàries” (Rousseau, 2022a, p.123), però que, en canvi, segons Ortega definirien l’home com l’animal pel qual tant l’objectivament necessari com lo superflu són “necessitats humanes” (Ortega y Gasset, 1977), el situen en l’estat de natura. Hem de preguntar-nos, però, no només si l’estat de natura és possible, sinó desitjable. Cal destacar que Chris es va trobant diferents grups de persones que busquen una vida alternativa, senzilla i en contacte amb la natura però ho fan acompanyats. I és que a la fi, és la solitud la que acaba matant-lo. Una solitud que sembla justificar-la més perquè pensa que és important almenys un cop enfrontar-se sòl i fort al no res, que no pas per un rebuig a la societat. Igualment, el bon salvatge de Rousseau viu només el present i no té cap previsió de futur, mentre que Chris planifica el destí final del seu viatge i, fins i tot, pensa en tornar i escriure un llibre. Potser per això Chris es desfà de tot menys del rellotge, que l’acompanya tot el viatge. Un rellotge, un artefacte tècnic igual que l’escopeta i altres estris en els que confia per sobreviure en la natura. I és que el bon salvatge, si va existir, no va ser mai atècnic, perquè l’home és un producte de la tècnica¹⁰ (Broncano, 2009).

El bon salvatge està privat de sentiments i sensibilitat i: “l’espectacle de la naturalesa se li fa indiferent a força de fer-se’l familiar…no té talent per sorprendre’s de les majors meravelles” (Rousseau, 2022a, p.130). Ben al contrari de Chris, que plora enfront la bellesa de la natura o després de matar un ant, “una de les pitjors tragèdies de la meva vida”. O fins i tot, que busca la bellesa en la literatura. I és que potser, com proposa Rousseau, l’estat ideal i més feliç és aquell entremig entre l’estat més primitiu i la societat moderna¹¹. El bon salvatge segueix dos principis: l’amor a sí mateix (que li garanteix l’autoconservació) i la pietat (enfront del patiment dels altres) (Rousseau, 2022a). Chris té aquest amor a sí mateix que el fa aprendre, treballar i lluitar per sobreviure i que queda lluny de transformar-se en l’amor propi que Rousseau (2022a) situa com un dels mals moderns. El tema de la pietat, en canvi, és més complex, malgrat que la majoria de la gent amb qui es troba és bona i generosa amb ell, qüestionant que la societat sigui majoritàriament malvada. Un exemple és la relació que estableix amb una parella, la dona de la qual li explica la tristesa que li causa el fet que fa dos anys que el seu fill adolescent els va abandonar i no saben res d’ell. Aquesta conversa no sembla afectar-lo ni que es plantegi si la seva família pot estar patint de manera semblant.

En resum, el viatge de Chris, malgrat el final tràgic, es pot considerar reeixit si escoltem les seves paraules: “l’esperit humà el forma les experiències”, i perquè ha pogut viure el seu somni. De fet, al seu diari escriu: “He estat feliç gràcies a Déu”. Ara bé, si pensem el viatge com un retorn a l’estat de natura aquest ha estat fallit, cosa que podem veure en la seva inviabilitat: “m’he quedat literalment atrapat en la naturalesa”, escriu. Es podria dir que l’home no és, ni probablement ha estat mai, capaç de sobreviure en solitud. I si ho pogués fer caldria pensar si val la pena; com escriu Chris: “la felicitat només és real quan és compartida”. Chris sembla adonar-se de que estem destinats a viure en societat, una societat que ens posa nom i comença a imposar-nos una identitat, sovint abans de néixer. Per això, després d’haver renunciat al seu nom a l’inici del viatge el recupera per signar el darrer missatge, perquè “tot s’ha d’anomenar pel seu nom correcte”.

Per últim, autors crítics com Graeber i Wengrow (2022) defensen que narratives sobre la història de la humanitat basades en un estat de natura hipotètic on tenim un home bo o dolent, conceptes purament humans, tenen poc sentit actualment. Aquestes han construït una visió simplificada i esbiaixada del trànsit des de societats de caçadors-recol·lectors, a societats agrícoles i industrials. Recolzats per evidències arqueològiques qüestionen aquestes narratives que responsabilitzem a les ciutats i, sobretot, l’agricultura de l’aparició de la propietat privada, desigualtats i uns sistemes de govern i administratius jerarquitzats. Així, suggereixen que grans ciutats com Teotihuacan i d’altres a Euràsia aparegueren arran de desastres naturals o canvis mediambientals, de manera que l’agricultura extensiva podria haver aparegut després d’elles. Parlen també dels megajaciments a Ucraïna, més antics que les primeres grans ciutats mesopotàmiques, i on no s’han trobat evidències de govern o administració central, i sí d’un mode de vida, aparentment, complex, igualitari i comunitari.

¹Into the wild, protagonitzada per Emile Hirsch en el paper de Christopher McCandless, va ser estrenada l’any 2007. Va aconseguir diferents premis inclosos el de millor actor revelació (per Emile Hirsch) de la National Board of Review, la millor cançó original (Guaranteed de Eddie Vedder) als Globus d’Or i el de millor pel·lícula als Gotham Independent Film Awards.

²Christopher McCandless. https://en.wikipedia.org/wiki/Chris_McCandless (consulta feta el 24 de març del 2024).

³“…sabed pues de una vez que la naturaleza ha querido preservarnos de la ciencia como una madre arranca un arma peligrosa de las manos de su hijo”; “Veo por todas partes establecimientos inmensos en los que costosamente se educa a la juventud para enseñarle todas las cosas, excepto sus deberes”; “Tenemos físicos, geómetras, químicos, astrónomos, poetas, músicos, pintores; no tenemos ya ciudadanos, o si aún nos quedan dispersos en nuestras campiñas abandonadas, perecen en la indigencia y despreciados”(Discurs sobre les ciències i les arts, pp. 54, 66, 68).

⁴“And thus the result of an oldest history of humanity attempted by philosophy is contentment with providence and with the course of things human on the whole – which does not start from good and progress toward evil, but develops gradually from the worse toward the better; and each of us, for his part, is called upon by nature itself to contribute as much as lies in his power to this progress” (Conjectural beginning of human history, p.175).

⁵“La Naturaleza ha querido que el hombre extraiga por completo de sí mismo todo aquello que sobrepasa la estructuración mecánica de su existencia animal y que no participe de otra felicidad o perfección que la que él mismo, libre del instinto, se haya procurado por medio de la propia razón”[…]”¡Demos, pues, gracias a la Naturaleza por la incompatibilidad, por la envidiosa vanidad que nos hace rivalizar, por el anhelo insaciable de acaparar o incluso de dominar! Cosas sin las que todas las excelentes disposiciones naturales dormitarían eternamente en el seno de la humanidad sin llegar desarrollarse jamás. El hombre quiere concordia, pero la Naturaleza sabe mejor lo que le conviene a su especie y quiere discordia. El hombre pretende vivir cómoda y placenteramente, mas la Naturaleza decide que debe abandonar la laxitud y el ocioso conformismo, entregándose al trabajo y padeciendo las fatigas que sean precisas para encontrar con prudencia los medios de apartarse de tales penalidades” (Ideas para una historia universal en clave cosmopolita, p.4-5).

⁶“…de modo que Rousseau no andaba tan desencaminado al encontrar preferible ese estado de los salvajes, siempre y cuando no se tenga en cuenta esta última etapa que todavía le queda por remontar a nuestra especie. Gracias al arte y la ciencia somos extraordinariamente cultos. Estamos civilizados hasta la exageración en lo que atañe a todo tipo de cortesía social y a los buenos modales. Pero para considerarnos moralizados queda todavía mucho (Ideas para una historia universal en clave cosmopolita, p.8).

⁷“Porque no es liviana empresa separar lo que hay de originario y de artificial en la naturaleza actual del hombre, ni conocer bien un estado que ya no existe, que quizás no haya existido, que probablemente no existirá jamás, y del que sin embargo es necesario tener nociones precisas para juzgar bien nuestro estado presente” (Discurs sobre l’origen i els fonaments de les desigualtats entre els homes, p 97).

⁸“En este nuevo estado, con una vida sencilla y solitaria, con unas necesidades muy limitadas, y con los instrumentos que habían inventado para proveer a ellas, los hombres que gozaban de grandísimo ocio, lo emplearon en procurarse diversas clases de comodidades desconocidas por sus padres; y éste fue el primer yugo que se impusieron sin darse cuenta, y la primera fuente de males que prepararon a sus descendientes” (Discurs sobre l’origen i els fonaments de les desigualtats entre els homes, p.168).

⁹“Todos comenzaron a mirar a los demás y a querer ser mirado uno mismo, y la estima pública tuvo un premio. Aquel que cantaba o danzaba el mejor; el más bello, el más fuerte, el más diestro o el más considerado, y éste fue el primer paso hacia la desigualdad, y hacia el vicio al mismo tiempo: de estas primeras preferencias nacieron, por un lado, la vanidad y el desprecio, por otro, la vergüenza y la envidia; y la fermentación causada por estas nuevas levaduras produjo finalmente compuestos funestos para la dicha y la inocencia” (Discurs sobre l’origen i els fonaments de les desigualtats entre els homes, p.170).

¹⁰“Los humanos no están inacabados, al contrario, sus técnicas, sus prótesis, los contextos de artefactos en los que evolucionaron sus ancestros homínidos les constituyen como especie: no necesitan la técnica para completarse, son un producto de la técnica. Son, fueron, somos lo que llamaré seres ciborgs, seres hechos de materiales orgánicos y productos técnicos como el barro, la escritura, el fuego” (La melancolía del cíborg, pp.19-20)

¹¹“Así, aunque los hombres se hubieran vuelto menos pacientes, y aunque la piedad natural hubiera sufrido ya alguna alteración, este período del desarrollo de las facultades humanas, manteniendo un justo medio entre la indolencia del estado primitivo y la impetuosa actividad de nuestro amor propio, debió de ser la época más feliz y durable” (Discurs sobre l’origen i els fonaments de les desigualtats entre els homes, p.172).

Bibliografia

Broncano, Fernando (2009). La melancolía del cíborg. Barcelona: Herder.

Graeber, David i Wengrow, David (2022). El amanecer de todo: una nueva historia de la humanidad. Traduït per Joan Andreano Weyland. Barcelona: Ariel.

Hobbes, Thomas (2022). Leviatán. Traduït per Carlos Mellizo. Madrid: Alianza.

Kant, Immanuel (1994). “Ideas para una historia universal en clave cosmopolita”. A Ideas para una historia universal en clave cosmopolita y otros escritos sobre Filosofía de la Historia. Traduït per Concha Roldán Panadero i Roberto Rodríguez Aramayo. Madrid: Tecnos (pp. 3-24).

Kant, Immanuel (2007). “Conjectural beginning of human history”. A Anthropology, History, and Education. Traduït per Allen W. Wood. Editat per Günter Zöller i Robert B. Louden. Cambridge University Press (pp. 163-175).

Ortega y Gasset, José (1977). Meditación de la técnica. Madrid: Revista de Occidente.

Rousseau, Jean-Jacques (2022a). Discurso sobre el origen y los fundamentos de la desigualdad entre los hombres. Traduït per Mauro Armiño. Madrid: Alianza editorial.

Rousseau, Jean-Jacques (2022b). Discurso sobre las ciencias y las artes. Traduït per Mauro Armiño. Madrid: Alianza editorial.

Webgrafia

Christopher McCandless, Wikipedia https://en.wikipedia.org/wiki/Chris_McCandless (consulta feta el 24 de març del 2024)