Al seu llibre Realisme capitalista, Mark Fisher fa un diagnòstic del marc neoliberal que sorgeix a partir dels anys 70s i 80s i que acaba imposant el missatge de que no hi ha alternativa a aquest sistema sòcio-econòmic on estem instal·lats encara avui dia, potser amb més força que mai. El problema principal, i de conseqüències nefastes, ja no és que acabem creient que no hi ha alternatives, sinó que tan sols poden aparèixer aquestes en la nostra imaginació. Això fa que vivim mirant de pal·liar les conseqüències d’aquest sistema neoliberal enlloc de buscar-ne un altre, ni que sigui en la imaginació. Ja no imaginem utopies sinó que l’únic que projectem cap el futur son distòpies. El fet que no hi hagi futur i que sembla que estiguem instal·lats en un present perpetu fa que perdem la percepció del temps. Aquesta sensació de finitud, d’esgotament pot portar a abandonar qualsevol intent d’articular una nova temporalitat.
Un dels efectes del realisme capitalista és l’increment de malalties mentals que s’està produint en les societats occidentals neoliberals. Fisher parla d’un hedonisme depressiu, on estem buscant constantment el plaer però al mateix amb una constant sensació d’insatisfacció i de no assoliment. I és que el sistema neoliberal funciona com una maquina libidinal que sap aprofitar-se de la nostra recerca constant de desig per tenir-nos atrapades i atrapats. I és en aquest context on el malestar i la frustració esdevenen problemes de salut mental que el sistema tracta simplement com a dades i índexs. Un sistema que es preocupa sobretot per quantificar quants suïcidis es poden tolerar a l’any. Un sistema que no es preocupa, evidentment, per anar a les arrels d’aquest malestar sinó que es limita a convertir-lo en patologies que són llavors tractades, bé amb fàrmacs o bé amb llibres d’autoajuda que el que fan és autoresponsabilitzar-nos de la nostra situació. La proposta que ens fa Fisher és la de buscar alguna alternativa dins del mateix sistema; apropiar-nos del desig i resignificar-lo més enllà de l’actual narcisisme i portar-lo més enllà de l’actual relació que hi tenim a través de la tecnologia. En definitiva, crear un nou desig postcapitalista.
Ara bé, fins a quin punt és això possible des de dins del mateix sistema? Què és més important la cancel·lació del futur o la cancel·lació del propi present? Per a autors com Schopenhauer el temps no és més que una il·lusió de la nostra ment, una part inherent de la representació del món. El passat i el futur no existeixen. El passat és quelcom que romà com a record en la nostra ment i el futur, com a expectativa o possibilitat. El present seria l’únic que es podria considerar real però sense durada, inextens. Cap home no ha viscut en el passat i cap ho farà en el futur, només el present és la forma de tota vida. El present és la forma essencial del fenomen de la voluntat i inseparable d’ell (El món com a voluntat i representació). La pregunta que ens podem fer llavors és com viure sota aquest temps que és i no és, una vida que sempre consisteix en el que ‘s’és “ara”. Una vida on, com escriu Ortega y Gasset a Unas lecciones de metafísca, el passat i el futur de la mateixa només tenen realitat en l’ara gràcies a que podem recordar ara el nostre passat i anticipar o preveure ara el nostre futur. Si viure és decidir constantment el que anem a ser, apareix llavors la paradoxa de que ser consisteix més en el que serà que en el que és, és a dir, en el que encara no és. Potser per això cal reivindicar més que mai el present.
Tornant al tema del desig, una alternativa podria ser més que resignificar-lo, amb el perill que el mateix realisme capitalista s’apropiï de qualsevol nou significat, impugnar-lo i tendir cap al no-desig. Un no-desig per deixar de ser esclaus del sistema, per deixar de jugar al joc que ens proposa constantment la seva màquina libidinal. Un rebuig que podria acompanyar-se d’impugnacions semblants i addicionals a altres dels elements d’aquest sistema, en la línia que proposa Bifo Berardi de resignar-nos a consumir, procrear, treballar i jugar a la seva democràcia, però entesa aquesta resignació com a una recerca de nous significats.
Res no existeix 