L’ètica: obligació o necessitat?

Al seu llibre Breve historia de la ética, Victoria Camps es pregunta que si la moral és un deure contrari  a les inclinacions i desitjos que puguem tenir, qui té llavors l’autoritat per imposar-nos aquest deure? per què hem de ser morals? I és que l’ètica, entesa com a pensar sobre els valors morals que ens són donats i ens interpel·len a actuar, es mou entre diversos debats. Entre ells, destaquen els de: i) l’objectivisme vs. subjectivisme, ii) universalisme vs. relativisme, i iii) la fonamentació de l’ètica.

El subjectivisme ètic, proposat per Hume, ens ve a dir que per decidir si una cosa està bé o malament no hem de buscar un element exterior a nosaltres que ens ajudi  o guiï en aquesta decisió, sinó que hem de mirar dins nostre; cap als nostres sentiments morals, sentiments que estan en nosaltres i no en l’objecte extern que hem d’avaluar que no tindria, llavors, uns valors intrínsecs de “bó”, “dolent”, “just” o “injust”, sinó que aquests dependrien d’aquests sentiments morals personals. La crítica històrica que es pot fer a aquest subjectivisme ètic és que si els judicis morals depenen de cadascú això ens podria fer concloure que tothom té raó i que, per tant, qualsevol judici moral és infal·lible. Tant si admetem llavors que tothom té raó en els seus judicis morals, com si admetem el seu contrari, és a dir, que ningú no té raó, caldria llavors només un petit pas que ens conduiria cap a un nihilisme moral. Pel subjectivisme, però, aquest nihilisme no arribaria a cristal·litzar perquè d’alguna manera els nostres sentiments no ens deixarien caure en ell. De totes maneres, caldria preguntar-nos d’on venen aquests sentiments morals que tenim a dins nostre? es pot dir, realment, que són subjectius totalment, o fins i tot, parcialment? No hem nascut amb ells i els que tenim a dins nostre molt probablement s’han anat formant a partir d’experiències pròpies, de l’observació del nostre entorn, de l’educació rebuda, en resum, de moltes possibles fonts externes a nosaltres i de les que podem ser més o menys conscients.

Pel que fa al relativisme, aquest proposa que no hi ha cap patró universal d’ètica. Hi ha múltiples sistemes de valors que poden anar canviant depenent del context i/o del temps. Davant d’un mateix fet aquests diversos sistemes de valors podrien donar una resposta diferent i no tindríem la manera de poder saber quina és la millor, o de poder dir si una de les respostes és bona moralment i l’altra no. En aquest sentit, tots els sistemes morals esdevindrien incommensurables. Algunes de les crítiques que s’han fet al relativisme moral inclouen que en el fons sí que hi ha uns valors morals universals però que en diferents contextos es “tradueixen” de manera diferent, esdevenint llavors diferències epistemològiques més que morals; ara bé, ens podríem preguntar que si no hi ha una certa contradicció en assumir que hi hauria uns valors morals universals però que a la vegada serien prou flexibles com per canviar i adaptar-se a diferents contextos. De fet, segons com es miri, rebaixar-los a un problema epistemològic sembla més una puntada cap a endavant que no pas una possible solució. L’alternativa a aquest relativisme es veu ben representada en l’imperatiu categòric kantià que defensa una ètica que ha de ser entre d’altres coses (autònoma, deontològica i a priori), universal. Per a Kant tot judici moral només pot ser moral si és universalitzable, encara que no puguem demostrar el seu contingut, ni poder saber si està bé o malament des d’un punt de vista filosòfic.

Per últim, queda el problema de la fonamentació de l’ètica ja que podem argumentar que si no hi ha una fonamentació de la moral llavors no tindríem una raó última per convèncer a l’altre que, per exemple, robar està malament. El subjectivisme ètic diria que els sentiments morals constitueixen aquesta fonamentació. Altres alternatives podrien incloure a Déu, la raó o a la natura; aquesta última ha donat lloc a l’anomenada resposta iús-naturalista basada en la idea que la base de les nostres lleis morals es troba en les lleis naturals. Per altra banda, aquestes possibles fonamentacions de l’ètica han estat posades en entredit ja sigui des de la constatació que la cerca de tota fonamentació ens podria dur a un cercle infinit per trobar la seva pròpia fonamentació, bé des del nihilisme que nega cap veritat moral, o bé des de la ciència on, algunes posicions, defensen que els judicis morals no serien més que una il·lusió cognitiva seleccionada evolutivament per afavorir la nostra supervivència. En certa manera podríem considerar que no és tan important que la nostra capacitat cognitiva ens permeti conèixer la veritat del món com que ens permeti sobreviure en ell.

A nivell personal penso que moltes d’aquestes propostes d’una ètica universalista i objectivista no deixen de ser una manera d’intentar buscar excuses per no admetre la contingència de les nostres vides i valors. Això no vol dir que no ens faci falta una ètica, ja sigui per poder viure i conviure en societat, per justificar els nostres trets biològics, o, fins i tot, per reprimir alguns d’aquests trets.

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s