Nomadland: què és l’arrelament?

La directora de cinema Chloé Zhao ens ha regalat una meravellosa pel·lícula magistralment protagonitzada per Frances McDormand. Una pel·lícula de múltiples lectures i per veure de manera reposada més d’un cop i deixar-nos portar pels silencis, per la solitud dels seus protagonistes, per la immensitat i buidor del món per on transiten, per una natura que avança al seu ritme.

Una primera lectura política és obvia: la provisionalitat i la misèria que genera un sistema econòmic neoliberal que no té problemes en usar a les persones quan els hi fa falta i desprendre’s d’elles un cop han fet la seva feina. D’aquesta manera la pel·lícula mostra la realitat de tota una part de la ciutadania que no té una feina estable sinó que va saltant de feina en feina de tota mena perseguint el propòsit no ja de “treballar per viure” sinó simplement “treballar per sobreviure”. Nomadland es centra en un grup de persones d’edat avançada més a prop de l’edat de jubilar-se que no pas d’una edat on reinventar-se com a persones. Unes persones que es veuen abocades a acceptar qualsevol feina no en funció de la seves llargues experiències professionals i personals sinó les que els queden disponibles: des de netejar lavabos, cuinar menar ràpid, empaquetar productes per Amazon, recollir remolatxa o guies turístics. I per fer-ho s’han d’anar desplaçant per un país immens, transitant uns paisatges de contrastos des de la fredor de Nebraska a la calor d’Arizona però tots ells paisatges durs, buits de vida humana, paisatges que en el fons fan sentir encara més aïllats als seus protagonistes que viatgen totes elles i ells en solitud d’un lloc a l’altre. Gent com hem dit ja d’una edat avançada i que hagut d’emprendre aquest camí en la majoria de casos no per voluntat pròpia sinó per obligació, perquè han perdut la feina després de divorciar-se o quedar-se vídues i vidus. Persones que han de passar els darrers anys de la seva vida malvivint-la i a sobre haver d’aguantar algun comentari del tipus: “és fantàstica la vida que porteu perquè sou com els pioners que van fer gran aquest país” que és el que la germana i cunyat diuen a la protagonista des de la seva vida sedentària i estable gràcies a la venda d’hipoteques a gent que sabien que no les podrien tornar mai i que va ser uns dels detonants de la crisi econòmica del 2008.

En el cas de la Fern, la protagonista de la pel·lícula, aquest trànsit cap a una vida nòmada és encara més obligat en el sentit que no és només una dona vídua que ha perdut la seva feina, és que el poble on vivia s’ha convertit en un poble fantasma, completament abandonat, sense cap signe de vida un cop la crisi del 2008 va fer tancar l’empresa de pladur de la que vivien els seus habitants. I és des d’aquest punt de partida que podem explorar també la pel·lícula des d’una perspectiva filosòfica més transcendental en el sentit de preguntar-nos quin és el nostre lloc en el món, què vol dir sentir-se arrelat? què és casa? I és que la Fern en un moment donat ho perd tot: parella, feina, llar, comunitat. I és que sentir-se arrelat no vol dir sentir-se arrelat només a un espai físic; és un espai, una companyia, una comunitat, unes rutines, uns sorolls, uns silencis, unes olors,…

Per tant, el seu viatge pel país no és només un viatge per anar saltant d’una feina a una altra, és sobretot un viatge per trobar el seu lloc en el món, per trobar-se a ella mateixa com a subjecte individual, per saber si pot viure en solitud o necessita companyia, per descobrir si ha de trobar un lloc fixe on viure-hi o simplement vol i pot viure arreu. En definitiva, si pot sentir-se arrelada una altre cop, o més aviat si vol sentir-se arrelada de nou. Al llarg de la pel·lícula la Fern té alguna opció d’intentar un nou arrelament però els descarta tots ells per continuar un viatge infinit potser perquè encara no s’ha retrobat a sí mateixa i necessita més temps, potser perquè pensa que un nou arrelament serà impossible en un sistema que ja l’ha desarrelada un cop i no tindria problemes en tornar-ho fer. Potser perquè s’ha adonat que viure en solitud és la millor manera de no sentir-te ferit, incomprès, jutjat, frustrat, avaluat, rebutjat, abandonat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s