Esclaus del temps i les tecnologies?

En algun moment, i segurament cada cop de manera més sovint, totes i tots hem tingut la sensació d’anar massa de presa, de transitar de manera accelerada d’un lloc a un altre, d’una activitat a la següent, d’una obligació passada a un nou compromís. D’aquesta forma anem perdent el costum de gaudir de la pausa i d’assaborir el present. De fet sembla que vulguem fugir constantment del present per projectar-nos en un futur que ningú no sap com serà encara que les previsions no sembla que siguin molt optimistes almenys en el sentit de la justícia social o la salut del planeta. Altres cops podem pensar que estem simplement dins de la història de la reina roja de la novel.la Alícia en el país de les meravelles i que hem d’estar en continu moviment simplement per romandre al mateix lloc, no pas per desplaçar-nos a llocs nous. En tot cas, la sensació de no tenir temps per a nosaltres no és gens estranya. És evident que gran part d’aquesta sensació d’acceleració és causada per la pròpia lògica de la societat neoliberal de consum on vivim i on ens veiem bombardejats per la publicitat de nous productes que apareixen de manera constant abans que haguem pogut disposar o gaudir dels seus predecessors. Aquesta acceleració, però, no està només en els nostres hàbits de consum sinó que apareix també a nivell de la tecnologia, en noves i més ràpides vies de transport, comunicació i producció. Fent tot plegat que aquesta acceleració esdevingui part dels nostres ritmes de vida quotidians tant en l’àmbit professional com familiar o personal. Tot va ràpid al nostre voltant, inclús l’avanç del canvi climàtic que amenaça al planeta de manera global sembla que vagi accelerant-se i s’apropi a un punt de no retorn si és que no hi ha arribat ja.

            Uns dels elements als que sovint responsabilitzem d’aquesta acceleració dels nostres ritmes de vida són les noves tecnologies de la informació i comunicació (TIC). Ara bé, aquestes mateixes tecnologies ens generen una clara paradoxa: si en principi molta d’aquesta tecnologia està pensada per permetre’ns fer la feina de manera més eficient i ràpida i tenir llavors més temps lliure, com és que tenim la sensació de tenir de fet cada cop menys temps per a nosaltres? La Judy Wajcman reflexiona sobre aquesta paradoxa de falta de temps en el seu interessant llibre Esclavos del tiempo. Vidas aceleradas en la era del capitalismo digital. El llibre gira al voltant de mirar d’analitzar si realment la tecnologia és la responsable de la nostra sensació de falta de temps. Com l’autora ens diu aquesta pregunta no és fàcil de respondre de manera general perquè entre d’altres molts factors s’ha de considerar com varia aquesta sensació de manca de temps depenent dels diferents grups socials considerats en funció de les seves condicions socioeconòmiques, d’estabilitat laboral, de tipologia professional, de gènere o d’edat. Una hipòtesi molt interessant de la Judy Wajcman és que més aviat hauríem de pensar no pas que som hostatges d’aquesta tecnologia sinó que aquesta acceleració amb la que vivim la nostra quotidianitat depèn de les prioritats i paràmetres que nosaltres mateixos establim. Aquest “nosaltres” el podríem entendre com un subjecte conscient de l’elecció d’aquestes prioritats o com un subjecte passiu a l’hora de l’establiment d’aquestes prioritats però que es veuria obligat a seguir-les en un entorn on tot transcorre de manera accelerada. En tot cas, aquest punt de partida recorda en certa manera la idea que Alessandro Baricco discuteix en el seu llibre The game analitzant l’impacte d’internet a les nostres vides. En aquest llibre Baricco proposa que no és que la revolució digital ens estigui canviant la manera de ser i pensar sinó que és una conseqüència d’una revolució en la manera de pensar de la humanitat.

            Tornant però al que planteja la Judy Wajcman en el seu llibre, com pot ser que l’acceleració tecnològica vagi de la mà d’una acceleració del ritme de vida? És la tecnologia realment la culpable? Per una banda hauríem de tenir en compte que com diu Paul Virilio, “la velocitat, el culte a la velocitat és la propaganda del progrés”. I aquesta velocitat ens ha acompanyat al llarg de la història i no és exclusiva de l’era digital. De fet, en el moment en que s’associa el progrés a la millora de les condicions de vida és quan el paràmetre de la velocitat esdevé important: com més ràpid sigui aquest progrés més ràpid arribarem a aquesta millora humana. És interessant també veure contradiccions òbvies com per exemple que l’augment de velocitat incrementa el potencial d’embús com passa per exemple quan la solució al problema de tenir autopistes col·lapsades és ampliar carrils que a la llarga porten a embussos encara més grans. O com la sobre càrrega d’informació a la xarxa pot saturar el sistema. Una altra paradoxa és que en el que Manuel Castells va definir com la societat xarxa on els conceptes de espai i temps queden difuminats i tots quedem immersos en una sèrie de fluxos continus (de mercaderies, de persones, de diners i d’informació) la vida quotidiana de les persones sigui cada cop més immòbil, asseguts davant d’una pantalla. L’extrem distòpic seria la humanitat permanentment asseguda que veiem a la pel·lícula Wall-e. En tot cas el que sembla indubtable és que en l’actualitat el temps adopta un sentit atemporal on podem estar simultàniament en múltiples llocs i interaccions. Ara bé, en les coordenades d’espai-temps que semblen difuminades l’espai continua sent important. Per exemple quan parlem del “núvol” això no és quelcom eteri, immaterial sinó que estem parlant de grans servidors que ocupen un gran espai i consumeixen una gran quantitat d’energia.

            Judy Wajcman defensa que en contra d’una visió radical del determinisme tecnològic que ens diu que la innovació tecnològica és la causa més important de canvi en la societat i que aquesta tecnologia és vista com quelcom autònom i extern a la societat no hem de perdre de vista que totes les tecnologies són dissenyades, produïdes, utilitzades i governades per persones. Malgrat que en molts casos veiem només els perills d’aquesta invasió de la tecnologia en les nostres vides (control, vigilància, biociència) hauríem també de valorar les possibilitats que ens podria donar la tecnologia per controlar el temps i, sobretot, tenir més temps de la nostra pròpia elecció per usar-lo com vulguem. En aquest sentit, Judy Wajcman propugna una política del temps emancipadora a partir de la democratització de la tecnologia, és a dir poder decidir quines tecnologies usar i com. Un concepte important d’aquesta autora és que veu les tecnologies com a combinacions de persones, materials, equipaments, components i institucions. Interpreta doncs la tecnologia com assemblatges sòcio-tècnics o sòcio-materials. Això és rellevant perquè implica una certa co-evolució entre societat i tecnologia al veure a tots dos com a elements mútuament constituents de l’altre.

            Un altre aspecte interessant del llibre de la Judy Wajcman és que analitza com la nostra obsessió per mesurar el temps comença quan aquest queda mercantilitzat com a diner en el marc del capitalisme. A partir de llavors el temps queda concebut primordialment en termes econòmics, de mercat. En aquest context històric el control del temps lligat a l’eficiència en el treball es converteix en norma. Com més ràpid es produeix i com més ràpid arriba el producte al consumidor millor. Un exemple del que s’ha comentat anteriorment referent a que el culte a la velocitat no ha aparegut a l’era digital dels nostres dies són aquestes paraules del primer ministre britànic Lord Salisbury el 1899 sobre el telègraf: “per dir-ho d’alguna manera, ha reunit a tota la humanitat en una gran nau, des d’on es pot veure tot el que es fa i escoltar tot el que es diu i jutjar tota política que s’aplica en el mateix moment en que tals esdeveniments tenen lloc”. No hi ha dubte de que si no sabéssim que està parlant del telègraf podríem pensar que està parlant d’internet. Un altre exemple el trobem a la visió avantguardista de principis del segle XX entusiasta de les noves tecnologies com l’automòbil, l’avió i la ciutat industrial i que va portar a Le Corbusier que “una ciutat feta per a la velocitat està feta per a l’èxit”. És en aquest context històric on s’estableix probablement l’origen de la nostra valoració positiva d’un estil de vida atrafegat. És a dir, que mentre que la “manca de temps” té connotacions negatives, anar atrafegat s’ha convertit en quelcom que s’associa a una vida satisfactòria i a un cert èxit social, enfront a l’immobilisme.

            Finalment, una part important del llibre de la Judy Wajcman es centra en analitzar amb dades empíriques sí és cert que la tecnologia és realment la culpable de la nostra sensació de manca de temps lliure. I ho analitza tant pel que fa a l’ús de les tecnologies en el que seria el món laboral-professional com en el personal-familiar. Una dada que l’autora destaca és que malgrat hi ha estudis contradictoris en general sembla bastant aproximat a la realitat que en els darrers 50 anys no hi ha hagut un increment clar de les hores de treball i de fet ha augmentat el temps lliure. Malgrat tot ha augmentat significativament el percentatge de gent que diu que li falta temps. Com explicar aquesta aparent contradicció? Per entendre-ho s’ha de tenir en compte com ha canviat el número d’hores lliures en diferents grups de persones del mateix país, la integració generalitzada de les dones a la població activa i el temps que es dedica als fills. En aquest sentit alguns estudis indiquen que en general els progenitors passen més temps amb els seus fills malgrat fer jornades laborals més llargues. Com és possible? Al mateix temps es té la sensació de que es passa massa poc temps. Una possibilitat és que hi ha una mena d’ideal utòpic de com ha de ser la paternitat i maternitat ideal que puja els estàndards del que s’espera de nosaltres. També cal tenir en compte aspectes de gènere: les dones encara dediquen més temps a la casa en el seu temps “no remunerat”. Adapten més el ritme de treball a la família. Potser en el fons és que no tenim la classe de temps lliure que necessitem o quan el necessitem.  En aquest sentit cal destacar que els homes reclamen més temps per passar amb els fills i les dones volen més temps per a elles. Cal tenir en compte també el que s’ha considerat com una bretxa de gènere també en el temps lliure: els homes tenen un temps lliure de major qualitat que les dones. En les dones aquest és més fragmentat, més susceptible  de ser interromput, més pendent dels fills, per exemple.

            Un altra aproximació a la sensació de manca de temps és considerar que estem en una societat on cada cop és més difícil programar i compaginar les nostres activitats laborals, personals, domèstiques  (p. ex. el tema de la conciliació familiar) cosa que pot produir un sentiment de desorganització. Per altra banda, tornant a l’efecte de les TIC en l’àmbit laboral podríem pensar que aquestes són les responsables de l’increment del ritme de treball. Ara bé, seria més acurat veureu des de la perspectiva de que les TIC per sí soles no són les responsables d’aquesta intensificació del treball sinó que són eines utilitzades sovint des de les direccions de les empreses com eines des d’on controlar, coordinar i supervisar als treballadors. Tornem aquí a l’inici on dèiem que al final les TIC no deixen de ser unes eines l’impacte de les quals en les nostres vides vindria determinat per l’ús que en fem. I en una societat consumista sembla que si no estem produint alguna cosa no estiguem aprofitant el nostre temps.

            Per últim, i pel que fa a l’impacte de les TIC en el nostre ús del temps en un entorn personal o familiar aquest és també complex de determinar o generalitzar. Així, per exemple podríem pensar que electrodomèstics com la rentadora ens haurien de treure temps de les tasques domèstiques. Ara bé, per altra banda, canvis en certs estàndards socials fan que segurament rentem més ara que abans de tenir rentadora. Un altre exemple seria el fet que amb unes millors comunicacions de transport públiques molta gent pot decidir viure més lluny dels llocs de treball buscant una millor qualitat de vida. Per tant, acaben trigant el mateix en desplaçar-se a la feina: es viu més lluny però s’arriba més ràpid. Pel que fa a l’impacte dels mòbils en la nostra vida aquí també cal veure si ens roba temps o ens esclavitza a la feina com sovint es té la sensació. Judy Wajcman comenta algun estudi propi on troba que la majora del seu ús en forma de trucades i missatges són per qüestions familiars no laborals. De fet segons com resoldre qüestions personals des de la feina pot ajudar a organitzar-se i “guanyar temps”. Cal destacar també que abans de demonitzar als i les joves pel seu ús constant dels mòbils hem de ser conscients de l’ús que en fan perquè aquest és diferent del que podem fer els adults. Així, alguns estudis en diversos països han vist que la major part de la comunicació personal directa que realitzen els adolescents a través dels missatges privats i correus electrònics és amb amics íntims i relacions de parella. Els adolescents tenen “una comunitat íntima a temps complert” amb la que es comuniquen d’un mode temporal “sempre connectat” a través dels mòbils. Utilitzen les xarxes socials per ampliar i millorar les seves relacions. En resum, estem en una societat on les tecnologies ens permeten treballar, jugar, consumir i interactuar en qualsevol moment i lloc. El temps de treball i temps lliure estan cada cop més entrelligats i difícils de distingir.

            Judy Wajcman conclou que no hi ha cap lògica temporal inherent a les tecnologies digitals cosa que no equival a afirmar que la tecnologia sigui neutra o que els propietats tècniques dels objectes no importin. De fet hi ha el perill real que s’usin les promeses de la tecnologia per generar una dinàmica d’expectatives futures que actuïn de fet com agents performatius a l’hora de decidir realment les agendes d’investigació amb intencions clarament polítiques. Perquè hem de recordar que al final som “nosaltres” els que creem la tecnologia amb una determinada intenció i que si alguna cosa hauríem de controlar és aquestes intencions per no esdevenir esclaus no del temps o les tecnologies sinó del sistema que les desenvolupa.

Wajcman, Judy. Esclavos del tiempo. Vidas aceleradas en la era del capitalismo digital. Paidós, 2017.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s