Sobre el nihilisme

Darrerament he llegit un parell de llibres sobre el nihilisme per conèixer i entendre millor la seva història i el seu significat. El molt recomanable llibre de Franco Volpi (2012) fa un viatge detallat al llarg de la història per anar assenyalant els diferents contexts on aquest terme va aparèixer i les diferents maneres en que s’ha definit, estudiat, analitzat i usat en ells. Aquí resumeixo breument les principals idees que he extret d’aquesta lectura. Des d’una perspectiva filosòfica, es podria dir que el nihilisme fa referència a aquesta sensació de res, de buidor, de desorientació que queda un cop la pregunta sobre el “per què de la vida?” o “de l‘home?” deixa de tenir sentit a partir de la crisi de la metafísica. Com va dir Nietzsche és llavors quan el nihilisme esdevé “un hoste inquietant”.

            Malgrat que no va ser el primer autor a utilitzar el terme es podria dir que Turguéniev amb la seva novel.la Pares i fills (1862) va donar una empenta a la popularització del terme. En aquest llibre el terme nihilista s’usa per definir a un dels personatges que es presenta com a negador dels valors i l’ordre social existent. Ara bé, el terme ja s’havia usat molt anteriorment, entre d’altres contextos, en una vessant que es podria dir de nihilisme teològic per referir-se als no creients, o en els textos del Marquès de Sade on descriu els efectes d’un nihilisme ateu i materialista sobre la tradició i la societat. En la segona meitat del segle XIX el nihilisme va esdevenir  molt popular en la cultural i societat russes on va prendre un caire clarament polític, es podria dir, amb figures com Bakunin i el seu nihilisme revolucionari o anàrquic. I és en aquesta època on la discussió entorn del nihilisme pren protagonisme de la mà de Dostoievski i les seves novel·les, Crim i càstig (1863), Els dimonis (1873) i Els germans Karamazov (1880), on l’escriptor busca la crítica del nihilisme i el retorn a uns ideals més tradicionals i religiosos.

            Va ser Nietzsche, però, la persona que més va aprofundir en l’anàlisi del nihilisme i les seves conseqüències, prenent el relleu d’autors que el van influenciar com Schopenhauer (i el seu pessimisme), Dostoievski, Mainländer  (i la seva metafísica de l’entropia) i Bourget (i la seva crítica a la decadència de la societat). Per a Nietzsche el nihilisme és quan “els valors suprems es desvaloritzen”, sent aquests valors Déu, la  Veritat i el Bé. Nietzsche interpreta el nihilisme com una conseqüència lògica del món ideal, transcendent, verdader, suprasensible de la tradició platònica i cristiana. En el mateix moment que aquest món ideal es mostra inassolible per l’Home es posa de manifest un defecte del ser. Aquesta inaccessibilitat al món ideal suposa “una força calumniadora del món i de l’home”, una “bafarada verinosa sobre la realitat”, “la gran seducció que porta al no res”. En aquest sentit això es pot associar a la crítica que fa Nietzsche també a la moral com quelcom que ha limitat la potencialitat de l’home. Més endavant, amb Kant, aquest món ideal, verdader, suprasensible esdevé més enllà de tota experiència possible i, per tant, indemostrable des del punt de vista de la raó. Ara bé, què queda en el lloc que ocupava aquest món ideal? quin sentit té el món sensible ara que s’ha quedat orfe d’un món ideal per sobre seu? Per a Nietzsche per a superar el nihilisme no és qüestió d’abolir també el món aparent, sensible sinó d’obrir una nova concepció de lo sensible. El nihilisme que desvaloritza els valors tradicionals, que entén que amb el devenir no s’apunta a res, no s’assoleix res, és, malgrat tot, un nihilisme incomplert, perquè els nous valors que apareixen no fan més que ocupar el lloc prèviament ocupat pels valors als quals substitueixen. En aquest nihilisme incomplert encara no desapareix del tot la distinció entre món aparent i món verdader. Per a Nietzsche un nihilisme complert implica la destrucció no només dels valors tradicionals sinó també del lloc ocupat per ells, per tant el món ideal, verdader, suprasensible. Aquest nihilisme extrem implica que tota fe, tot tenir per veritable és necessàriament fals, no existeix en absolut un món verdader. Amb paraules de Nietzsche: “Que no hi ha veritat; que no hi ha una constitució absoluta de les coses, una cosa en sí:  això mateix és nihilisme, és inclús el nihilisme extrem”. Nietzsche però reivindica llavors un nihilisme clàssic que fa possible la nova posició de valors, basada en el reconeixement de la voluntat de poder com a tret fonamental de tot el que existeix. Això implica acceptar que l’existència no té cap sentit ni objectiu però a l’hora retorna eternament, sense un final en el no res; una falta de sentit etern. I és el “súper-home” l’únic que pot suportar aquest pensament i té la força per crear nous valors concentrats en la voluntat de poder i acceptant l’etern retorn.

Volpi, Franco. El nihilisme. Biblioteca de ensayo, Siruela (2012)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s